.jpg)
Açò va anar i era, que a un poble xicotet de València, hi havia una dona molt, però que molt major, “la tia Enriqueta”, que a boqueta de nit, aconseguia juntar al voltant de la taula de sa casa, tots els xiquets i xiquetes del poble, per contar-los contes, llegendes i contaralles. Un d’aquells xiquets, era el meu avi, gràcies al qual huí encara recorde alguna d’aquelles llegendes que els tenia a tots embobats al racó del foc.
Recorde, que no fa massa anys, una vesprada d’hivern, molt freda i humida, el meu avi ens va juntar a tots els nets al caliu d’un bon foc de llenya de pi, per contar-nos – deia – una de les històries més boniques que de xicotet havia escoltat comptar a la tia “Enriqueta”.
Resulta que fa molts, però que molts anys, va succeir un fet molt misteriós durant la celebració de les festes de les falles al poble. Com tots els anys, uns dies abans de la cremà, es van plantar totes les falles del poble. A la falla del barri de Sant Pere (el més modest del poble), com cada any, el pressupost donava per a poc i van plantar una falla menudeta, que feia alhora de falla gran i falla infantil. Bé, fins ací sembla que tot normal. Eixe any, la falla portava per lema “Natura viva” , tenint com a elements i personatges principals animalets del bosc i una recreació d’un bosc: arbres, pardalets, rabosses, etc…
Doncs bé, coincideix, que ben propet d’on es plantava esta falla, vivia un matrimoni molt humil que tenia una xiqueta que es deia Maria. Maria, tot i que no era fallera (els seus pares no podien fer front a les despesses de la festa), era una xiqueta que vivia amb molta intensitat les festes de les falles. A Maria li agradava molt, quan plantaven cada any la falla del barri, anar tots els dies a veure-la i cuidar-la molt: parlava amb tots els ninots de la falla, els llevaba la pols que replegaven (amb un plumero) i passava llargues estones al costat de la falla. Els xiquets i xiquetes de la falla, s’en burlaven d’ella i fins i tot li deien que estava boja:
- Mireu-la, ja està parlant-li una altra vegada a les falles!!!, ja,ja,ja…
- És veritat, eixa xiqueta està ben boja!
(Deien els altres xiquets i xiquetes ).
Eixe any, en principi res no anava a ser diferent a la resta d’anys. Amb la plantà del monument del Barri de Sant Pere, Maria continuaria mimant i estimant la “seua falla”. Així, la nit de “la plantà”, a boqueta de nit i aprofitant que els fallers estaven sopant al casal, Maria s’apropà a la Falla i començà a donar-li voltes, a mirar-la de dalt a baix i fins i tot a parlar-li:
- Hola!. Sóc Maria i visc molt propet de tú. Jo no sóc fallera, però m’agraden molt les falles. Si no et molesta, m’agradaria fer com tots el anys: cuidar-te, llevar-te cada dia la pols que pugues arreplegar, etc…Els xiquets i xiquetes de la falla em diuen que estic boja, però els bojos crec que són ells.
I així, mentre parlava amb la falla, anava llevant-li la pols i mirant-la de dalt a baix i de baix a dalt i no parava de parlar:
- Saps que eres molt bonica?, la veritat és que l’artiste que t’ha fet ha fet un gran treball… llàstima que tinguen que cremar-te dins d’uns dies… Però no et preocupes, jo et cuidaré fins la nit de la cremà.
Passada una llarga estona, com que els fallers ja estaven acabant de sopar i no volia que ningú la vegera revolotejant per la falla, va donar mitja volta i va tornar a casa.
Passaven els dies i Maria repetia cada vesprada el mateix ritual, deixant la Falla de Sant Pere neta i llustrosa, mentre suportava cada dia les rialles, els insults i les burles de la resta de xiquets del barri.
Aixa, arribariem a la vespra de la “cremà”, dia 18 de març. Els fallers de la Falla de Sant Pere es despertaven al nou dia, amb la trista i sorprenent notícia de la desaparició de la seua falla. El momument al complet havia desaparegut del seu emplaçament habitual i la modesta falla del barri de Sant Pere patia així un dur colp amb la proximitat del dia principal de les festes. Reunida amb carácter d’urgència la junta directiva de la comissió fallera, es va acordar posar-se en contacte amb la resta de falles del poble, per demanar-les a totes una ajuda del tipus que fora i poder eixir del pas davant tant inesperat succés.
El que no sabia ningú del integrants de la comissió fallera, ni la policia, ni cap veí del poble, era que ningú havia mogut la falla del seu lloc. La nit d’abans, Maria es va apropar a visitar la seua estimada falla, com feia totes les vesprades. Quan ja li havia tret tota la lluentor i li havia dit les coses més boniques que mai ningú havia dit a una falla, sorprenentment tots els personatges i elements que integraven la falla, cobraren vida i agrairen a Maria tot el que estava fent amb ells. Maria, sorpresa i alhora emocionada, en un atac d’eufòria i valentia, va convidar tot el monument faller a desaparéixer del poble durant uns dies i qui sabia si durant uns mesos. Així, sigilosament, pel camí que conduia fins a la “Cova del Sant”, Maria va acompanyar els personatges de la falla de Sant Pere, fins esta cova del poble, on s’amagarien fins que ella els diguera.
Parel.lament, al poble continuaven les reunions entre la comissió de la falla de St. Pere i la resta de comissions. Finalment, totes les falles del poble, van voler solidalitzar-se amb la falla de Sant Pere, aportant cadascuna un dels ninots de les seues respectives falles. Així, els fallers de Sant Pere, a poques hores de la “cremà” aconseguiren plantar una singular falla, amb elements de totes les falles del poble, a la que batejaren amb el nom de “La falla del poble”. Amb esta solució adoptada amb la conformitat dels fallers i de totes les comisions falleres del poble, semblava que es solventava el problema.
Passaren les setmanes i fins i tot els mesos, amb el misteri de la desaparició de la falla sense resoldre. Tant la policia como la guàrdia civil, després de mesos d’investigació, descartaren que el motiu de la desaparició fora el robatori, i finalment es va tancar el cas, sense resoldre el misteri.
Justament al mig any, pròxima la celebració del Divendres Sant, una nit, ja de matinada, Maria va acordar amb tots els personatges de la falla “desapareguda”, que tornarien eixa mateixa nit a la Plaça de Sant Pere, on ja no es mourien més. Estava quasi segura, de que passat tant de temps, els fallers oblidarien el que havia succeït i quí sap, si fins i tot li concedien l’indult a la falla (pensava en la seua intimitat Maria). Així, poc a poc, sense armar gens de soroll, pel mateix caminet que havien desaparegut, tornarien fins la plaça, on Maria s’encarregà d’ordrenar-los de nou en la posició a la que s’havia fet la “plantà”, els prometé que mai no sabria ningú el que havia passat i s’acomiadà de tota la falla.
Els veïns del Barri de Sant Pere, s’alçaven en la festivitat del Divendres Sant, amb una agradable sorpresa: al mig de la plaça, es trobava la falla que havia desaparegut la vespra de “la cremà”, havia aparegut al complet i perfectament conservada. El barri era un riu de comentaris i xarrades:
- Com ha aparegut ací la falla?
- On estava i qui la tenia?
- La veritat és que no hi ha cap explicació posible…
- Déu ser cosa de bruixeria…
I així entre comentari i comentari i entre l’admiració de tot el veïnat, la junta directiva de la Comissió Fallera, reunida amb carácter d’urgència, va decidir traslladar la totalitat de la falla al Museo Faller del poble, on romandria per sempre junt amb els ninots indultats de cada any. La “falla desapareguda”, com des d’aleshores es coneix a esta falla, és la única falla que s’ha salvat de les flames en la seua totalitat, per això és una de les més admirades i una de les més estimades al poble.
D’altra banda, i sense que ningú sospitara d’ella, la xiqueta Maria, guardaria per sempre este misteri i mai no li ho diria a ningú. Així sempre quedaria a la memòria oral d’aquell poble la llegenda de la falla que va desaparéixer la vespra de la cremà.
Per suposat, el que mai va saber ningú del poble, és que aquella xiqueta, Maria, que estimava tant les falles i que va ajudar aquella falla a desaparéixer per uns dies i salvar-se de les flames, molts anys después seria la “Tia Enriqueta”, aquella dona major del poble, que congregava cada vesprada al voltant del caliu del foc, xiquets i xiquetes del poble, que embobats escoltaven aquelles llegendes tan misterioses que formaven part de la tradició oral del poble.
Xavier Pascual i Soler
(Publicat al Llibret de Falles’06 de Cheste – Dedicat a la Fallera Infantil)
Recorde, que no fa massa anys, una vesprada d’hivern, molt freda i humida, el meu avi ens va juntar a tots els nets al caliu d’un bon foc de llenya de pi, per contar-nos – deia – una de les històries més boniques que de xicotet havia escoltat comptar a la tia “Enriqueta”.
Resulta que fa molts, però que molts anys, va succeir un fet molt misteriós durant la celebració de les festes de les falles al poble. Com tots els anys, uns dies abans de la cremà, es van plantar totes les falles del poble. A la falla del barri de Sant Pere (el més modest del poble), com cada any, el pressupost donava per a poc i van plantar una falla menudeta, que feia alhora de falla gran i falla infantil. Bé, fins ací sembla que tot normal. Eixe any, la falla portava per lema “Natura viva” , tenint com a elements i personatges principals animalets del bosc i una recreació d’un bosc: arbres, pardalets, rabosses, etc…
Doncs bé, coincideix, que ben propet d’on es plantava esta falla, vivia un matrimoni molt humil que tenia una xiqueta que es deia Maria. Maria, tot i que no era fallera (els seus pares no podien fer front a les despesses de la festa), era una xiqueta que vivia amb molta intensitat les festes de les falles. A Maria li agradava molt, quan plantaven cada any la falla del barri, anar tots els dies a veure-la i cuidar-la molt: parlava amb tots els ninots de la falla, els llevaba la pols que replegaven (amb un plumero) i passava llargues estones al costat de la falla. Els xiquets i xiquetes de la falla, s’en burlaven d’ella i fins i tot li deien que estava boja:
- Mireu-la, ja està parlant-li una altra vegada a les falles!!!, ja,ja,ja…
- És veritat, eixa xiqueta està ben boja!
(Deien els altres xiquets i xiquetes ).
Eixe any, en principi res no anava a ser diferent a la resta d’anys. Amb la plantà del monument del Barri de Sant Pere, Maria continuaria mimant i estimant la “seua falla”. Així, la nit de “la plantà”, a boqueta de nit i aprofitant que els fallers estaven sopant al casal, Maria s’apropà a la Falla i començà a donar-li voltes, a mirar-la de dalt a baix i fins i tot a parlar-li:
- Hola!. Sóc Maria i visc molt propet de tú. Jo no sóc fallera, però m’agraden molt les falles. Si no et molesta, m’agradaria fer com tots el anys: cuidar-te, llevar-te cada dia la pols que pugues arreplegar, etc…Els xiquets i xiquetes de la falla em diuen que estic boja, però els bojos crec que són ells.
I així, mentre parlava amb la falla, anava llevant-li la pols i mirant-la de dalt a baix i de baix a dalt i no parava de parlar:
- Saps que eres molt bonica?, la veritat és que l’artiste que t’ha fet ha fet un gran treball… llàstima que tinguen que cremar-te dins d’uns dies… Però no et preocupes, jo et cuidaré fins la nit de la cremà.
Passada una llarga estona, com que els fallers ja estaven acabant de sopar i no volia que ningú la vegera revolotejant per la falla, va donar mitja volta i va tornar a casa.
Passaven els dies i Maria repetia cada vesprada el mateix ritual, deixant la Falla de Sant Pere neta i llustrosa, mentre suportava cada dia les rialles, els insults i les burles de la resta de xiquets del barri.
Aixa, arribariem a la vespra de la “cremà”, dia 18 de març. Els fallers de la Falla de Sant Pere es despertaven al nou dia, amb la trista i sorprenent notícia de la desaparició de la seua falla. El momument al complet havia desaparegut del seu emplaçament habitual i la modesta falla del barri de Sant Pere patia així un dur colp amb la proximitat del dia principal de les festes. Reunida amb carácter d’urgència la junta directiva de la comissió fallera, es va acordar posar-se en contacte amb la resta de falles del poble, per demanar-les a totes una ajuda del tipus que fora i poder eixir del pas davant tant inesperat succés.
El que no sabia ningú del integrants de la comissió fallera, ni la policia, ni cap veí del poble, era que ningú havia mogut la falla del seu lloc. La nit d’abans, Maria es va apropar a visitar la seua estimada falla, com feia totes les vesprades. Quan ja li havia tret tota la lluentor i li havia dit les coses més boniques que mai ningú havia dit a una falla, sorprenentment tots els personatges i elements que integraven la falla, cobraren vida i agrairen a Maria tot el que estava fent amb ells. Maria, sorpresa i alhora emocionada, en un atac d’eufòria i valentia, va convidar tot el monument faller a desaparéixer del poble durant uns dies i qui sabia si durant uns mesos. Així, sigilosament, pel camí que conduia fins a la “Cova del Sant”, Maria va acompanyar els personatges de la falla de Sant Pere, fins esta cova del poble, on s’amagarien fins que ella els diguera.
Parel.lament, al poble continuaven les reunions entre la comissió de la falla de St. Pere i la resta de comissions. Finalment, totes les falles del poble, van voler solidalitzar-se amb la falla de Sant Pere, aportant cadascuna un dels ninots de les seues respectives falles. Així, els fallers de Sant Pere, a poques hores de la “cremà” aconseguiren plantar una singular falla, amb elements de totes les falles del poble, a la que batejaren amb el nom de “La falla del poble”. Amb esta solució adoptada amb la conformitat dels fallers i de totes les comisions falleres del poble, semblava que es solventava el problema.
Passaren les setmanes i fins i tot els mesos, amb el misteri de la desaparició de la falla sense resoldre. Tant la policia como la guàrdia civil, després de mesos d’investigació, descartaren que el motiu de la desaparició fora el robatori, i finalment es va tancar el cas, sense resoldre el misteri.
Justament al mig any, pròxima la celebració del Divendres Sant, una nit, ja de matinada, Maria va acordar amb tots els personatges de la falla “desapareguda”, que tornarien eixa mateixa nit a la Plaça de Sant Pere, on ja no es mourien més. Estava quasi segura, de que passat tant de temps, els fallers oblidarien el que havia succeït i quí sap, si fins i tot li concedien l’indult a la falla (pensava en la seua intimitat Maria). Així, poc a poc, sense armar gens de soroll, pel mateix caminet que havien desaparegut, tornarien fins la plaça, on Maria s’encarregà d’ordrenar-los de nou en la posició a la que s’havia fet la “plantà”, els prometé que mai no sabria ningú el que havia passat i s’acomiadà de tota la falla.
Els veïns del Barri de Sant Pere, s’alçaven en la festivitat del Divendres Sant, amb una agradable sorpresa: al mig de la plaça, es trobava la falla que havia desaparegut la vespra de “la cremà”, havia aparegut al complet i perfectament conservada. El barri era un riu de comentaris i xarrades:
- Com ha aparegut ací la falla?
- On estava i qui la tenia?
- La veritat és que no hi ha cap explicació posible…
- Déu ser cosa de bruixeria…
I així entre comentari i comentari i entre l’admiració de tot el veïnat, la junta directiva de la Comissió Fallera, reunida amb carácter d’urgència, va decidir traslladar la totalitat de la falla al Museo Faller del poble, on romandria per sempre junt amb els ninots indultats de cada any. La “falla desapareguda”, com des d’aleshores es coneix a esta falla, és la única falla que s’ha salvat de les flames en la seua totalitat, per això és una de les més admirades i una de les més estimades al poble.
D’altra banda, i sense que ningú sospitara d’ella, la xiqueta Maria, guardaria per sempre este misteri i mai no li ho diria a ningú. Així sempre quedaria a la memòria oral d’aquell poble la llegenda de la falla que va desaparéixer la vespra de la cremà.
Per suposat, el que mai va saber ningú del poble, és que aquella xiqueta, Maria, que estimava tant les falles i que va ajudar aquella falla a desaparéixer per uns dies i salvar-se de les flames, molts anys después seria la “Tia Enriqueta”, aquella dona major del poble, que congregava cada vesprada al voltant del caliu del foc, xiquets i xiquetes del poble, que embobats escoltaven aquelles llegendes tan misterioses que formaven part de la tradició oral del poble.
Xavier Pascual i Soler
(Publicat al Llibret de Falles’06 de Cheste – Dedicat a la Fallera Infantil)
