dimarts, 19 de juny de 2007

HISTÒRIES DEL METRO (III)



València, 18 de juny de 2007


Són les huit de la vesprada. Huí he agafat el metro a l'estació de Bailén, després d'una vesprada de treball, compres, calor,... Tots els vagons anaven plens de gom a gom, així que he tingut que fer el meu trajecte plantat (la qual cosa no m'ha importat massa, perquè huí només tenia tres parades: Jesús, Patraix i la meua, Hospital. Però tot i això encara he tingut temps de fixar-me en alguns detalls al meu voltant, que constituixen esta tercer història del metro, huí més curteta que mai. Al meu costat, tenia dos xiques sud-americanes, una d'elles amb un xiquet menudet al braç. Davant, una altra dona, li feia gracietes i festetes al xiquet, amb tan mala fortuna que el xiquet no es reia, no, sino que plorava. Quin bou va agafar el nano! I quan més plorava, més gracietes li feia la dona...però amb tota la voluntat del món, ja ho diuen els més majors "més val caure en gràcia que ser graciós" i evidentment, esta dona, no li havia caigut bé al xiquet, per això per més graciosa que fora, ell no reia gens ni mica.
A l'altre costat tenia dos xics de color, que parlaven no sé quin idioma i reien molt, davant la mirada atenta d'un jubilat, que bocabadat els escoltava a vore "si en pipava alguna". La resta del vagó, lo normal: uns que venien de treballar, altres de compres, adolescents amb bosses d'esport, ...i això sí: la sorpresa de la vesprada. Quan era a punt de baixar, just a l'estació de Patraix, no sé ni d'on, va eixir una jove "de película": guapa, elegant, atractiva...molt ben conjuntada de dalt a baix: sabates d'estiu rojes, falda ratllada roja i blanca, blusa roja, bolso roig...i un somriure indescriptible...semblava com acabada d'eixir de la pel.lícula "la mujer de rojo". Va ser com un flash molt ràpid, però que vaig ser capaç de retindre una bona estona a la retina...I sense quasi adonar-se'n ja estavem a l'estació d'Hospital, on vaig baixar, camí del pisset del Carrer de Montesa, disposat a passar la meua última nit al "pisset de fadrí del cap i casal".

dilluns, 18 de juny de 2007

NO SÓC CASILLAS, PERQUÈ JUGUE EN ALÇA L'ALETA

No sóc Casillas, ni jugue en el Reial Madrid, ni tan sols he guanyat cáp títol. Porte 19 anys competint en molts esports, en ALÇA L'ALETA POLLETA i d'estos uns quants, perdent pràcticament tots els partits: això sí, amb dignitat. Este cap de setmana, varem competir un any més al Campionat de Futbet de les Jornades Esportives. Els resultats, quasi d'escàndol: el primer el perderem 15 a 1 i el segon 17 a 0. Total: 32 gols encaixats i un marcat. Lluny d'avergonyir-nos, eixirem del pavelló amb el cap ben alt, com sempre, amb el sentiment d'haver complit: practicar esports, sense mals rolls i sense cap complexe per perdre tots els partits. Dintre de 2 setmanes: Futbol 7. Els equips de xiquets i jovençols ja estan fregant-se les mans en pensar la golejada que ens poden endosar a esta competició, al degà de l'esport local en actiu. Per la meua part, seguiré jugant de porter, sense ser ni l'Aranya Negra, ni Casillas, no cap dels ídols dels xiquets...seré una vegada més: Alicates, el porter que de quant en quant en para alguna i quan el físic m'ho permet: el Buitre...eixe davanter mític, que fa uns anys a l'Esportivitat va marcar un golàs des del mig del camp.
I el meu equip, seguirà sent ALÇA L'ALETA, amb victòria o amb derrota...i val que mai anirem a la Cibeles a celebrar cap títol, però potser el proper dia que guanyem algun partit, anem a la font de la Plaça de l'Ajuntament i celebrem la victòria...ALA ALÇA L'ALETA,...no hem guanyat 30 lligues, però portem 19 anys intentant-ho...Potser l'any que ve siga el nostre? Qui lo sa?.