divendres, 1 de juny de 2007

EIXA PANTXETA CERVESSERA…!

Ara que s’aproxima l’estiu, moment de lluir modelets a les platges i piscines, s’incrementen les dietes per aprimar-se, augmenten els broncejats de pell i tothom s’esforça per “oferir la millor imatge”. Dintre d’esta dinàmica, és el moment també dels comentaris fora de lloc, de les burles desmedides i de les bromes respecte al volum que tenim uns i d'altres.

Tot açò venia, perquè no fa massa dies, un conegut, amb tò irònic, es va arrimar i tocant-me la pantxa va exclamar:

“ai eixa pantxeta cervessera”.
Ala allà va, comentari gratuit…i es quedà tant pantxo el tio…Doncs bé, tinc que reconéixer-ho, tinc pantxeta, sí però no cervessera: la cervessa ni la taste (ni tan sols la 0’0), és algo superior a mí… Potser el sistema de vida que hem adoptat molts com a model, on el sedentarisme guanya força dia a dia (i això que m’espolse tots els dies unes caminates de por…Tant, que hi ha dies que en compte d’anar a treballar, sembla que estiga fent senderisme…). Però amb això no hi ha prou, per això li afegisc un poquet de moderació gastronòmica…i poc més…

Però en el fons, pensant i pensant, em pregunte:

Xè, tinc pantxeta…però i què?...Tranquilitat, poc a poc, el que sobre ja ho perdrem…o no... però el que no pense fer ara que ve l’estiu, és deixar de menjar gelats, beure orxata o anar a la platja o a la piscina…perquè al cap i a la fi…a quí fa mal eixa “pantxeta cervessera” que asoma per damunt el melic?... sols és qüestió d’aconstumar-se a viure amb ella…

El més important, no és fer un canvi radical, sino més bé, sentir-nos orgullos de ser com som i posar una mica per part nostra, per posar-nos en forma i en lo possible, rebaixar un poquet el nivell de curvatura d’esta “pantxeta” que ja forma part indisoluble del meu ésser i que sembla que mai desapareixerà...
Estic d’acord en que cal guardar la línia...però quina???. Jo em quede amb la de “la rotonda”.

Bon estiu a tothom…i a la platja o a la piscina sense complexos…!

dimecres, 30 de maig de 2007

HISTÒRIES DEL METRO - 2





València, 29 de maig de 2007


Dia 2 després de la resaca electoral: per a uns continua l’eufòria, per a d’altres, … frustació? decepció?...no sé massa bé, el que si que és cert és que als carrers encara es pot respirar l’ambient electoral: pancartes, cartells, …
Huí ha sigut un dia prou normal, tant al treball com a classe. Al voltant de les 21’45, això sí un dia més després d’esperar algo més d’un quart, ha arribat el metro a l’estació d’Amistat, destinació Torrent. Huí anava ple de gom a gom, però tot i això he tingut el suficient temps per donar una ràpida ullada els vagons que alcançava la meua vista, per observar i retindre algunes de les històries que a diari tenen lloc al metro. Jo com cada dia, he realitzat el meu trajecte de peu (ja m’agradaria saber qui va tindre la brillant idea de posar els seient enfrontats de costat, sense tindre en compte, que alguns com jo, ens marejem…per cert, encara no he trobat als vagons del metro on hi ha les bosses per els que ens marejem…com als autobusos).

Prop de mí, tres dones d’una edat mitjana, parlaven entre rises i crits, de les seues històries personals: una tenia una comunió el proper diumenge (i tenia un problema: no sabia quina roba posar-se i quin pentinat fer-se), una altra exercint d’assessora d’imatge (el monyo arreplegat, el vestit amb falda llarga,…) i l’altra, mig embobada, sentada entre les altres dues, escoltant amb impaciència…

Propet de la porta del vagó, una parelleta d’adolescents, es menjaven l’un a l’altra a besos i abraços, com si fossen el que eren: dos adolescents enamorats…

Poca història huí al metro, fins que s’ha aturat a l’estació de Patraix, on a diferència de l’estació d’Hospital, hi ha baixat una gran quantitat de passatgers…l’expresió i la imatge que m’ha marcat huí ha estat a l’eixida del metro: una dona d’algo més de quaranta anys, prima i amb el monyo curt, seia a un banc de l’estació, amb els ulls plorosos. El rimel dels ulls se li havia corregut entre llàgrima i llàgrima. Amb mirada trista i molt sola, aquesta dona m’ha transmés la imatge que m’ha marcat huí. plors d’alegria? d’emoció? de tristor? de dolor? quí sap…jo sols sé que passe el que passe i a pesar de totes les coses roïns del món, EL SOL IX CADA DIA.

I per huí, m’agradaria acabar amb una reflexió que em va fer el dissabte una dona major del meu poble (amb 92 anys d’edat i amb una lucidesa mental desconcertant) i que curiosament ve a coincidir amb els plantejaments que jo em faig, sovint, sobre la mort. La seua pregunta era: “si sempre ens han dit que l’univers és infinit…perquè s’han de morir les persones? Hi ha lloc a l’univers per a tots”.

I com deia el meu avi: “dia que passa, dia que no torna”, així que aprofiteu al màxim cada minut de les vostres vides, això sí: sense fotre ningú.

ELS FUTURS GESTORS DE LA CULTURA VALENCIANA



Ací teniu una foto d'alguns dels alumnes del primer Master Interuniversitari de Gestió Cultural (organitzat per les Universitats de València i Politècnica de València). La foto es va fer ahir 29 de maig, a la classe de l'assignatura "Captación y educación del consumidor cultural".

diumenge, 27 de maig de 2007

EL MACHU-PICHU: IMPRESIONANT!!!!!!!!!!, PERÚ: MERAVELLÓS

Mireu: ahí on estic, es diu el HUAINA PICHU, el pic que hi ha just enfront del MACHU PICHU (considerada una de les Meravelles del Món). Sense cap dubte vos puc assegurar que ho és. Un llo al que hi ha que anar, almenys una vegada a la vida, igual que a Egipte. Esta ciutat inca, que va ser descoberta casualment per un arqueòleg americà que buscava un altre poble, és sense cap dubte un dels monuments i enclavaments més impresionant que mai he vist. Vaig poder visitar el sorprenent i meravellós país de Perú, al desembre de 2005, acompanyat pel meu cosí Salva i per la seua dona Blanca. El viatge va estar una meravella, destacant a més de Machu Pichu, la ciutat de Cusco (IMPRESIONANT) i el llac TITI CACA (MERAVELLÓS I SORPRENENT). La gastronomia peruana, el folklore i l'amabilitat de les seues gents, units a lo sorprenent de le llengua "QUECHUA", ens han provocat records permaments i vivències úniques. És per això, que des d'ací vos anime a viatjar el país dels Inques...i es deixeu captivar per la seua bellesa i per l'encant de la seua gent.

HI HA UN ALTRE MÓN...ENCARA QUE NO HO PAREGA

Esta és una imatge que vaig fer al viatge de Nadal 2005...és un xiquet jugant a una de les "Islas Flotantes de los Uros", a Perú...tot i que no es pot apreciar del tot a la foto, allà al Perú me'n vaig adonar, de lo molt que es compliquem les coses de vegades les persones del que es ve anomenant "primer món"...allí vaig aprendre, que amb molt poc, una persona pot ser feliç...allí vaig aprendre, que els xiquets, són feliços amb un gest, amb una mirada, amb una atenció, amb un caramel o un boli...Quants bolis té un xiquet d'ací?? i joguets??? i caramels???. Mireu amb tranquilitat esta imatge. Reflexioneu, tanqueu els ulls...i situeu-se per moments a esta "Isla Flotante de los Uros", unes illes artificials, construides amb juncs, sobre les que hi ha vida...Penseu, que entre tots podem fer un món més just i més bò...penseu, que entre tots podem fer la vida més agradable a tothom...començant pels que tenim al nostre costat!.