HISTÒRIES DEL METRO

València (Barri de Patraix), dijous 24 de maig
Quí m’hauria de dir a mí, que al cap de tants anys, em convertiria en un usuari diari del transport públic: autobús, tramvia i metro. Però és ara, justament quant porte 8 mesos viajant diàriament amb el transport públic per la ciutat de València, quan m’he decidit a escriure eixes històries que amaga cada vagó del metro, especialment cada nit, quan al voltant de les 10 de la nit, després de tot el dia, torne a casa.

I és que tot i que semble mentida, cada viatge al metro em sugereix tantes coses a la vegada…i res al mateix temps… sense anar més lluny, esta nit, com cada dia de dilluns a divendres, he pujat al metro a l’estació d’Amistat, després d’una caminata a peu d’uns 20 minuts…(d’això no em queixe, els metges diuen que caminar és bò i sà, tot i que al Canal Busi de la EMT, he llegit este matí que córrer és molt millor que caminar,…i dic jo que això serà per a qui pugar córrer…perquè jo entre l’hèrnia discal, algun kilet que sobra i cremadet que està un a partir dels trenta i pocs…), he pujat al metro, això sí, després d’esperar més d’un quart…
Ja al metro, com tots els dies, he fet el trajecte de peu (m’agradaria saber quí va dissenyar els seients del metro: tots de costat, encarats uns amb els altres…i sense tindre en compte, que alguns, com jo, si no anem de cara ens marejem). En eixe instant precís començaven les històries del metro de huí:

- Al meu costat, una parella (sembla de nuvis), que no s’han dit ni mu en tot el trajecte. Ella estava jugant amb una video-consola, mentre ell mirava bocabadat com ella anava avançant fasses al joc…què emocionant- . Davant ells, una xica jove (músic) parlava amb una amiga de l’assaig de la banda del poble este cap de setmana. Dos seients més avant, una dona major, emplenava amb molta concentració els passatemps d’un diari gratuit…Plantat al seu costat, un jove, extranger, tornava del treball (sembla que de l’obra), amb signes evidents d’esgotament i la roba bruta. Quin contrast, al seu costat, un jove, vestit molt elegant, amb un tratge obscur i sabates lluentes, maletí negre i somriure de punta a punta (semblava que venia de signar el contracte de la seua vida…o de posar la data per al seu casament, o potser acabava d’estrenar la roba que portava i havia eixit a donar una volta…)…i així successivament, anava imatginant les històries i les vivències de tots els meus companys de trajecte…una parada, dues, tres,….fins que hem arribat a la parada d’Hospital (la més pròxima a l’Hospital Pesset i també la més pròxima al pisset de fadrí que tinc al carrer Montesa, en una de les zones més tranquiles del Cap i Casal). Però abans de baixar encara he tingut ocasió de presenciar una de les millors escenas del dia: una jove parella de pares, amb el seu nadó al braç, miraven i remiraven el xiquet, que era qui millor estava passant-ho a tot el metro: el xiquet dormia plàcidament, mentre els pares li acariciaven suament els peuets…sense dubte em quede amb la imatge del xiquet, dormidet i sense cap preocupació al final de tot el dia. La resta del metro, uns amb problemes, altres amb alegries, uns amb treball, altres a l’atur, altres estudiant, altres estudiant i treballant (jo per exemple),…i al cap i a la fí, eixes són les històries del metro, les històries de les persones que cada dia, per una raó o d’altra, pujem al metro, seiem o anem plantats, i mirem, escoltem, imatginem, somniem,….Sona la veu en “off”: “pròxima parada: Hospital”. Eixa és la meua. I huí amb sorpresa, perquè huí després de molt de temps no he segut l’únic que he baixat ací, hem baixat fins 4 persones…Rècord.

Demà acaba la campanya I diumenge són les eleccions. A la nit del diumenge coneixerem els resultats. El que està clar, és que dilluns, cap a les 9 i mitra de la nit, pujaré al metro i començaré a imatginar un dia més les HISTÒRIES AL METRO.

Bona nit!.