dimecres, 30 de maig del 2007

HISTÒRIES DEL METRO - 2





València, 29 de maig de 2007


Dia 2 després de la resaca electoral: per a uns continua l’eufòria, per a d’altres, … frustació? decepció?...no sé massa bé, el que si que és cert és que als carrers encara es pot respirar l’ambient electoral: pancartes, cartells, …
Huí ha sigut un dia prou normal, tant al treball com a classe. Al voltant de les 21’45, això sí un dia més després d’esperar algo més d’un quart, ha arribat el metro a l’estació d’Amistat, destinació Torrent. Huí anava ple de gom a gom, però tot i això he tingut el suficient temps per donar una ràpida ullada els vagons que alcançava la meua vista, per observar i retindre algunes de les històries que a diari tenen lloc al metro. Jo com cada dia, he realitzat el meu trajecte de peu (ja m’agradaria saber qui va tindre la brillant idea de posar els seient enfrontats de costat, sense tindre en compte, que alguns com jo, ens marejem…per cert, encara no he trobat als vagons del metro on hi ha les bosses per els que ens marejem…com als autobusos).

Prop de mí, tres dones d’una edat mitjana, parlaven entre rises i crits, de les seues històries personals: una tenia una comunió el proper diumenge (i tenia un problema: no sabia quina roba posar-se i quin pentinat fer-se), una altra exercint d’assessora d’imatge (el monyo arreplegat, el vestit amb falda llarga,…) i l’altra, mig embobada, sentada entre les altres dues, escoltant amb impaciència…

Propet de la porta del vagó, una parelleta d’adolescents, es menjaven l’un a l’altra a besos i abraços, com si fossen el que eren: dos adolescents enamorats…

Poca història huí al metro, fins que s’ha aturat a l’estació de Patraix, on a diferència de l’estació d’Hospital, hi ha baixat una gran quantitat de passatgers…l’expresió i la imatge que m’ha marcat huí ha estat a l’eixida del metro: una dona d’algo més de quaranta anys, prima i amb el monyo curt, seia a un banc de l’estació, amb els ulls plorosos. El rimel dels ulls se li havia corregut entre llàgrima i llàgrima. Amb mirada trista i molt sola, aquesta dona m’ha transmés la imatge que m’ha marcat huí. plors d’alegria? d’emoció? de tristor? de dolor? quí sap…jo sols sé que passe el que passe i a pesar de totes les coses roïns del món, EL SOL IX CADA DIA.

I per huí, m’agradaria acabar amb una reflexió que em va fer el dissabte una dona major del meu poble (amb 92 anys d’edat i amb una lucidesa mental desconcertant) i que curiosament ve a coincidir amb els plantejaments que jo em faig, sovint, sobre la mort. La seua pregunta era: “si sempre ens han dit que l’univers és infinit…perquè s’han de morir les persones? Hi ha lloc a l’univers per a tots”.

I com deia el meu avi: “dia que passa, dia que no torna”, així que aprofiteu al màxim cada minut de les vostres vides, això sí: sense fotre ningú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada